Relats conjunts: Guerrers de terracota

Guerrers de terracota de Xi'an 210 a.C.
Una altra proposta de RELATS CONJUNTS

És de nit i avui els estels són gairebé invisibles, tot ho envaeix la llum de la lluna que es reflecteix en l’estany que hi ha al davant, sento la remor dels arbres en flor que creixen en els jardins de palau. Aquests, escampen les seves fragàncies que es barregen en l’aire, les peònies i les orquídies també han florit i, tot plegat dona lloc a una flaire única, que només pertany a aquest lloc fosc.

Trobo a faltar el bullici i els colors de Xianyang, aquí tot el que m’envolta és negre. A trenc d’alba només els crespons negres onejant i al vespre els fanals, també negres que es van encenent i apagant a cada petjada del Sobirà Emperador. Recordo quan el dia despertava exuberant en colors i lluminositat, tonalitats daurades, taronges i grogues, que a mida que passaven les hores s’anaven transformant, per acabar al capvespre esdevenint rosat i lila, però d’això ja fa massa temps. En la llunyania, el so d’un llaüt, m’agrada, m’ajuda a defugir aquesta realitat que m’envolta, fugir d’aquest món, més de pressa.

Potser però, no és tant dolent, només un pobre malalt que ha embogit, recordo quan encara era el petit príncep Yi Zheng, com em va trobar, i com encara conservava quelcom de tendresa. Però, tan aviat, va haver de conèixer la maldat dels homes, la traïció, fins i tot de la seva pròpia mare, que no m’estranya que li arribes la follia. Com l’estimava aleshores i com en va estar de content quan va néixer el nostre primer fill, en Fusu, del que ara renega, potser perquè ell és l’únic sota el cel, que gosa contradir-lo. Com desitjava llavors ser l’escollida, compartir-hi la nit, vetllar-lo i mirar-lo, ara sempre escull la Meimei.

M’he d’amagar, els fanals s’encenen, l’emperador i el seu seguici, surten a fer el passeig vespertí, no em poden veure, el càstig pot ser terrible, ens està prohibit saber en quina estança passarà la nit. Però jo, només jo, sé on va ara, ell mateix m’ho va confessar, una nit d’embriaguesa. La vetlla abans de fer un viatge, l’emperador acompanyat del seu astròleg predilecte, del mag que li prepara les pocions i com no, de la seva ma dreta, en Li Si, visita l’antic ginkgo que viu vora palau. Demà marxarà i el seu fill estimat, en Hu Hai, també l’acompanya. Viatjaran a terres llunyanes, ara sota els dominis del gran Di.

Com desitjaria que mai tornes d’aquest viatge que es perdés o morís en el trajecte. Potser sí que és una gran gosadia i si ell ho sabes em faria matar o em condemnaria, el que és encara pitjor. Però, no tinc ja prou condemna?. Sóc una presonera dins un magnífic palau, però no puc demanar res més, en el fons només sóc una concubina que es marceix cada cop més de pressa. Vaig néixer ja morta doncs la meva vida li pertany. I encara així, en el meu desconsol visc d’un anhel, que tots aquells beuratges no funcionin, que en Xu Fu no torni mai de les illes dels immortals i que mai no aconsegueixi posseir el preuat elixir de la immortalitat, que tant l’obsessiona i l’ha fet embogir. Les obres del sumptuós mausoleu que s’ha fet construir al mont Li, encara no estan enllestides. La seva supèrbia no té límits, molts homes estan morint, fa massa temps que treballen sense descans. Diuen que s’hi ha fet un palau soterrani i també un exèrcit immens, com el que l’ha dut a la victòria, un exercit d’immortals, amb els seus carruatges ornats amb marqueteria d’or i plata i coberts amb baldaquins d’un bronze finíssim. Potser jo no hi sóc representada, potser el que vol és que faci el viatge més llarg amb ell. Però tan se val, sé on acabaré, dins aquella muntanya amb ell, en vida o ja morta, que més dona si el final és el mateix.

Quin futur m’espera? No vull passar a la immortalitat amb ell, repetir eternament aquesta vida amb Qin Shi Huangdi.

- Qin Shi Huang Di sóc aquí, feu la vostra voluntat.