dimecres, 5 / agost / 2009

Kasba Tadla



divendres, 31 / juliol / 2009

Vacances

Jo necessito [...] respirar un aire lliure, lleuger, juganer.

Friedrich Nietzsche (Röcken 1844 - Weimar 1900)
Ecce homo (1908)

dilluns, 25 / maig / 2009

El repòs


En aquests dies envejo els ocells, i penso en la supèrbia dels humans.

dimarts, 28 / abril / 2009

Sant Jordi a Puigverd de Lleida

El proppassat 25 d'abril, dissabte, es va celebrar la festivitat de Sant Jordi a Puigverd de Lleida. A banda de la primera edició del mercat medieval, i la representació de la llegenda, també va haver-hi actuacions per part dels nens i nenes, alguns de ben petits, de l'escola de música del poble. Tir amb arc, lluita d'espases, cavalls i cavallers, un falcó, fogueres, fum, timbals, música, balls medievals, i fins i tot una taverna molt rústica van amenitzar la jornada.

Tot això va fer les delícies dels més menuts, molts dels quals, de ben segur que recordaran força temps com van pujar dalt del cavall, amb el cavaller Sant Jordi, aquell que va matar el terrible drac que es volia cruspir la princesa.
I nosaltres, els pares, també per molt de temps, recordarem, com a través dels ulls dels nostres fills vàrem retornar per uns instants a la infantesa.

A més, tot i que el pronòstic donava pluja, el dia va aguantar prou bé. Feia una setmana que al bar del poble se sentia allò de:

- A veure si s'equivoquen aquests de "El Temps"!


La festa va ser un èxit, o així ho vaig sentir jo, incapaç de copsar altra cosa que la màgia del moment, doncs, m'ho mirava amb els ulls d'una nena que encara té la capacitat de no saber distingir entre la realitat i la ficció, els somnis o la vetlla. Potser és per això, que no puc o no vull fer-ne cap crítica.

El que jo destacaria, però, d'aquesta celebració no rau tant en el seu èxit de públic, que ho va ser, com el seu caràcter participatiu. Tot el poble, d'una manera o d'una altra va participar en la festa, des dels més petits que esperaven amb ànsia veure a Sant Jordi i al drac, doncs a l'escola ja feia dies que els anaven preparant, fins als més grans. Vilatans de totes les edats, també avis i avies, lluint els seus vestits medievals, fins i tot els adolescents van participar, per cert, això és el que més va cridar-me l'atenció i ho considero un bon senyal, senyal d'una bona festa!. Així, doncs:

Enhorabona i fins l'any vinent!

dilluns, 27 / abril / 2009

bybalasch


http://bybalasch.blogspot.com/
http://www.amicsmuseulleida.org/

divendres, 24 / abril / 2009

Relats conjunts: Guerrers de terracota


Guerrers de terracota de Xi'an 210 a.C.
Una altra proposta de RELATS CONJUNTS


És de nit i avui els estels són gairebé invisibles, tot ho envaeix la llum de la lluna que es reflexa en l’estany que hi ha al davant, sento la remor dels arbres en flor, que creixen en els jardins de palau. Aquests, escampen les seves fragàncies que es barregen en l’aire, les peònies i les orquídies també han florit i, tot plegat dona lloc a una flaire única, que només pertany a aquest lloc fosc.

Trobo a faltar el bullici i els colors de Xianyang, aquí tot el que m’envolta és negre. A trenc d’alba només els crespons negres onejant i al vespre els fanals, també negres que es van encenent i apagant a cada petjada del Sobirà Emperador. Recordo quan el dia despertava exuberant en colors i lluminositat, tonalitats daurades, taronges i grogues, que a mida que passaven les hores s’anaven transformant, per acabar al capvespre esdevenint rosat i lila, però d’això ja fa massa temps. En la llunyania, el so d’un llaüt, m’agrada, m’ajuda a defugir aquesta realitat que m’envolta, fugir d’aquest món, més de pressa.

Potser però, no és tant dolent, només un pobre malalt que ha embogit, recordo quan encara era el petit príncep Yi Zheng, com em va trobar, i com encara conservava quelcom de tendresa. Però, tan aviat, va haver de conèixer la maldat dels homes, la traïció, fins i tot de la seva pròpia mare, que no m’estranya que li arribes la follia. Com l’estimava aleshores i com en va estar de content quan va néixer el nostre primer fill, en Fusu, del que ara renega, potser perquè ell és l’únic sota el cel, que gosa contradir-lo. Com desitjava llavors ser l’escollida, compartir-hi la nit, vetllar-lo i mirar-lo, ara sempre escull la Meimei.

M’he d’amagar, els fanals s’encenen, l’emperador i el seu seguici, surten a fer el passeig vespertí, no em poden veure, el càstig pot ser terrible, ens està prohibit saber en quina estança passarà la nit. Però jo, només jo, sé on va ara, ell mateix m’ho va confessar, una nit d’embriaguesa. La vetlla abans de fer un viatge, l’emperador acompanyat del seu astròleg predilecte, del mag que li prepara les pocions i com no, de la seva ma dreta, en Li Si, visita l’antic ginkgo que viu vora palau. Demà marxarà i el seu fill estimat, en Hu Hai, també l’acompanya. Viatjaran a terres llunyanes, ara sota els dominis del gran Di.

Com desitjaria que mai tornes d’aquest viatge que es perdés o morís en el trajecte. Potser sí que és una gran gosadia i si ell ho sabes em faria matar o em condemnaria, el que és encara pitjor. Però, no tinc ja prou condemna?. Sóc una presonera dins un magnífic palau, però no puc demanar res més, en el fons només sóc una concubina que es marceix cada cop més de pressa. Vaig néixer ja morta doncs la meva vida li pertany. I encara així, en el meu desconsol visc d’un anhel, que tots aquells beuratges no funcionin, que en Xu Fu no torni mai de les illes dels immortals i que mai no aconsegueixi posseir el preuat elixir de la immortalitat, que tant l’obsessiona i l’ha fet embogir. Les obres del sumptuós mausoleu que s’ha fet construir al mont Li, encara no estan enllestides. La seva supèrbia no té límits, molts homes estan morint, fa massa temps que treballen sense descans. Diuen que s’hi ha fet un palau soterrani i també un exèrcit immens, com el que l’ha dut a la victòria, un exercit d’immortals, amb els seus carruatges ornats amb marqueteria d’or i plata i coberts amb baldaquins d’un bronze finíssim. Potser jo no hi sóc representada, potser el que vol és que faci el viatge més llarg amb ell. Però tan se val, sé on acabaré, dins aquella muntanya amb ell, en vida o ja morta, que més dona si el final és el mateix.

Quin futur m’espera? No vull passar a la immortalitat amb ell, repetir eternament aquesta vida amb Qin Shi Huangdi.

- Qin Shi Huang Di sóc aquí, feu la vostra voluntat.

dimarts, 31 / març / 2009

老百姓 o Els cent vells cognoms

Baijiaxing 百家姓 o Llibre dels noms
Llistat de cognoms compilats pels Song, i que a a partir del segle XIII esdevindrà una lectura obligatòria.

Una de les maneres d'apropar-se a una cultura diferent, és reflexionar sobre la seva llengua i això és fonamental quan del que es parla és de la cultura xinesa. No entraré en especulacions filosòfiques i lingüístiques, sobre la importància de la llengua i si és aquesta la que configura la nostra manera d'entendre i copsar el món. El que si és cert és que això s'evidencia en casos com el xinès, la manera de pensar i de sentir va totalment lligada a les peculiaritats de la seva llengua. Molt interessant el llibre de David Martínez Robles, L'escriptura xinesa. En aquest llibre, a banda d'una introducció a la cultura xinesa molt breu i entenedora, també dedica una apartat a la qüestió dels cognoms. Provaré de fer-ne cinc cèntims:

"En Xinès, el cognom precedeix el nom i gairebé tots els cognoms són monosíl·labs. Els noms, en canvi, sovint estan formats per dos caràcters, malgrat que també és molt freqüent trobar-ne d'un de sol, especialment a la Xina Continental.
El nombre de cognoms xinesos és molt limitat, la manera més usual d'anomenar "el poble" en xinès és amb l'expressió laobaixing
老百姓, literalment, els "cent vells cognoms". De fet, un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos, els 200 cognoms més freqüents a la Xina representen el 96% de la població; això vol dir que més de 1000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms.
En canvi, el nombre de noms és extraordinari, gairebé infinit."


Extracte del llibre “L’escriptura xinesa” de David Martínez Robles de l’editorial UOC (2005).

Sembla que la raó de tot plegat, és que ja en l'època dels Zhou, els únics posseïdors de cognom eren els nobles, els nobles eren els Cent Cognoms o les Cent Famílies, a diferència dels camperols que no en tenien cognom. (D'això darrer encara em falta informació, però ho documentaré tan aviat em sigui possible)