Mao pensa en Mozart

"Cada vegada que algú em demana com és la ciutat de Yong Jing, responc sempre amb una amb una frase del meu amic Luo: és tan petita que si la cantina de l’ajuntament fa bou amb ceba, tota la ciutat en fa olor ”

Fa temps que no escric res en el bloc. D’una banda, perquè no disposo de temps, però sobretot perquè no disposo del temps necessari per a confeccionar el post que està en el meu cap. Sovint m’ho penso massa i m’ho miro tantes vegades que mai acaba esdevenint res. Tot queda en el meu cap, pendent. Però la meva darrera lectura és mereix si més no, una petita ressenya.

L’altre dia, una amiga va deixar-me la pel·lícula Balzac i la petita modista xinesa. Després de col·locar-ho tot damunt la tauleta per tenir-ho ben a l’abast i no haver-me d’aixecar per res, cap trucada inoportuna, ni res de semblant vaig començar amb la sessió cinematogràfica. Evidentment, tot i el ritual se’m va fer l’hora d’anar a l’escola i vaig haver de deixar-ho per a un altre moment.

Però no vaig poder resistir la temptació i la novel·la, “sortosament”, va caure a les meves mans aquella mateixa tarda. No era pas el primer cop que tenia el relat de Dai Sijie entre les mans. Anys enrere, i molt abans que sorgís el meu interès cap aquell país tan llunyà i misteriós, ja l’havia fullejat. Però va haver de ser la pel·lícula qui m’avoqués irremeiablement cap a aquesta lectura, de la que ja no me’n vaig poder separar i de la que tant he gaudit.

Mentre anava llegint les planes del llibre, que em transportaren a la Xina de Mao, una ànsia boja es va anar apoderant de mi. Necessitava sortir fora, a camp obert, carregar-me els pulmons d’aire i cridar ben fort: URSULE MIROUËT! URSULE MIROUËT!. Com en una mena d’homenatge per a tots els “enemics del poble”, per a tots aquells que no són lliures, i que necessiten enlairar-se i volar. Com no, la lectura em va dur a la recerca de l’Ursule Mirouët i vaig poder-la tafanejar-la en la seva llengua original (això del google books és fantàstic, tot i que de vegades només puguis mirar-ne algunes planes )

Al meu parer, és una lectura fàcil i agraïda. L’estil i la redacció són planers i el text està carregat de poesia i d’innocència però sense floritures. Les descripcions són brillants tant que fins i tot, es poden sentir les olors de les que parla l’autor i a més, té un toc d’humor difícil d’entendre en el context de la reeducació. D’altra banda, hi ha una pregunta que des d’aleshores em ronda pel cap. Com considerar aquesta lectura, com classificar-la? És literatura xinesa?, francesa?, o és un nou tipus de literatura sorgida d’aquesta època globalitzada en què ens a tocat viure? No ho sé, però de ben segur que el debat seria prou fructífer.

Títol Original: Balzac et la petite tailleuse chinoise. Dai Sijie. Balzac i la petita modista xinesa. Català, trad. del francès per Marta Marfany. Ed. 62, El Balancí, Barcelona 2001. ISBN 84-29748121.

Text de contraportada

La Xina del president Mao, 1971. A dos joves de setze i disset anys, intel·lectuals considerats perillosos per al règim, els separen de les seves famílies i els envien a un poble perdut a les muntanyes – només tres joves de cada mil tornaran algun dia a la seva ciutat natal- per dur a terme el que , a la Xina del moment s’anomena reeducació. Allà coneixen el Quatreulls, que, en un bagul, hi amaga una pila de llibres de grans autors clàssics anglesos i francesos. Es tracta de llibres prohibits als quals els dos joves podran accedir i així evadir-se del món que els envolta.

Com sona un poema xinès?

http://seunaciutatmoltllunydaqui.blogspot.com/2009/03/li-bai.html

Kasba Tadla

Vacances

Jo necessito [...] respirar un aire lliure, lleuger, juganer.

Friedrich Nietzsche (Röcken 1844 - Weimar 1900)
Ecce homo (1908)

El repòs

En aquests dies envejo els ocells, i penso en la supèrbia dels humans.

Sant Jordi a Puigverd de Lleida

El proppassat 25 d'abril, dissabte, es va celebrar la festivitat de Sant Jordi a Puigverd de Lleida. A banda de la primera edició del mercat medieval, i la representació de la llegenda, també va haver-hi actuacions per part dels nens i nenes, alguns de ben petits, de l'escola de música del poble. Tir amb arc, lluita d'espases, cavalls i cavallers, un falcó, fogueres, fum, timbals, música, balls medievals, i fins i tot una taverna molt rústica van amenitzar la jornada.

Tot això va fer les delícies dels més menuts, molts dels quals, de ben segur que recordaran força temps com van pujar dalt del cavall, amb el cavaller Sant Jordi, aquell que va matar el terrible drac que es volia cruspir la princesa. I nosaltres, els pares, també per molt de temps, recordarem, com a través dels ulls dels nostres fills vàrem retornar per uns instants a la infantesa.

A més, tot i que el pronòstic donava pluja, el dia va aguantar prou bé. Feia una setmana que al bar del poble se sentia allò de:

- A veure si s'equivoquen aquests de "El Temps"!

La festa va ser un èxit, o així ho vaig sentir jo, incapaç de copsar altra cosa que la màgia del moment, doncs, m'ho mirava amb els ulls d'una nena que encara té la capacitat de no saber distingir entre la realitat i la ficció, els somnis o la vetlla. Potser és per això, que no puc o no vull fer-ne cap crítica.

El que jo destacaria, però, d'aquesta celebració no rau tant en el seu èxit de públic, que ho va ser, com el seu caràcter participatiu. Tot el poble, d'una manera o d'una altra va participar en la festa, des dels més petits que esperaven amb ànsia veure a Sant Jordi i al drac, doncs a l'escola ja feia dies que els anaven preparant, fins als més grans. Vilatans de totes les edats, també avis i avies, lluint els seus vestits medievals, fins i tot els adolescents van participar, per cert, això és el que més va cridar-me l'atenció i ho considero un bon senyal, senyal d'una bona festa!. Així, doncs:

Enhorabona i fins l'any vinent!

bybalasch

http://bybalasch.blogspot.com/
http://www.amicsmuseulleida.org/