dimecres, 18 de març de 2009

EL PELELE

EL PELELE Goya 1791-1792


PELELES I RANITES A 20 DUROS!

Encara avui, és allà, al bell mig de l’eix comercial, en un dels carrers més transitats. Allà, resistint al pas del temps, a la crescuda immobiliària, al creixement desmesurat de la ciutat, i ara resistint a la crisi a la que irremissiblement ens veiem abocats, fruit del descontrol, de l’optimisme desmesurat i sobretot la manca de seny, o com diria algun racionalista degut a la pèrdua col·lectiva del “sentit comú”.

Però és allà resistint a totes aquestes inclemències. Es va tancar per no poder atendre i perquè aleshores, ja representava una manera de perdre diners i no de guanyar-los i per molt que estimis el negoci, un negoci bàsicament serveix per guanyar quartos i no pas per perdre’ls, o si més no és això el que va adduir la meva avia el dia que va tancar la botiga. La que durant més de cinquanta anys va estar vestint la ciutat i els pobles de les rodalies que baixaven a la ciutat secreta, lluint les seves millors gales, el dissabte, per tal de comprar les millors “prendes”.

Ara, quan passo pel davant, dotze anys després, encara se’m fa un nus a la gola i , fins i tot unes quantes llàgrimes furtives em pugen als ulls encara que és tancada, deixada i amb els mateixos cartells enganxats a l’aparador. Però tot i així, me n’alegro que encara sigui allà, tot i que mai més podré anar a berenar panadons d’espinacs a ca la iaia, on un grapat de dones xafarderes s’hi aplegaven cada tarda, agitant les seves llengües viperines, no hi ha millor lloc on desplegar totes aquestes habilitats, que en la rebotiga de com a molt, cinc metres, d’una ciutat provinciana.

- Calleu, calleu totes! Que ve una clienta! Cridava la iaia des de la botiga

- Si senyora Pepeta! Responia un cor de dones de totes les edats

- Oi quin nen més castís i més maco! Es sentia que deia la iaia mentre la resta espiaven per la petita escletxa de la porta que quedava entreoberta

- Mira que en són aquestes botigueres! Es sentia cridar a la Doreta

- Oi tant! Mira que n’és de lleig! I tot el galliner esclafia en una riota col·lectiva

Quan la iaia tornava les renyava a totes, tot i que mai va servir de res i ben aviat ella també s’hi afegia.

- Ara totes a callar que venen les majordomes del bisbe a comprar els tiquets per a la romeria de Montserrat.

- I les germanes bou? Que han agafat aquest any una cel·la?

- Ui no pas! La petita està molt desmillorada!

- No m’estranya, tot el dia ruminant. Responia la meva cosina.

- Ja, Ja, Ja. Reien totes les lloques una altra vegada.

Al capvespre allà ja no s’hi cabia, això si tot dones, els homes no gosaven ni entrar-hi en aquell cau de males bruixes, doncs prou sabien que només calia girar-se i ajustar la porta per a que els clavessin un punxó per l’espatlla.

Una altra proposta de Relats Conjunts

11 comentaris:

elisenda ha dit...

m'agrada molt el teu relat, totalment descontextualitzat de la imatge pero no del títol de la obra de Goya pero totalment contextualitzat en la societat d'aquesta ciutat molt lluny d'aquí, dolça i secreta (smile).

Potser alguna gent, els més joves sobretot, no sabran que un pelele és una peça de roba pels nens i les nenes petites. Són aquells pijametes que van lligats a l'entrecama.

Jordi Casanovas ha dit...

Un bon relat o un bon record?

kweilan ha dit...

Un relat ple de nostàlgia.M'ha agradat.

Pd40 ha dit...

Déu n'hi do amb la botiga de la iaia. Sens dubte, millor no acostar-s'hi XDD

Abril ha dit...

Una mica de relat i una mica de record, que amb el pas del temps, sovint acaba esdevenint ficció.

- assumpta - ha dit...

Un bon relat !!!
;)

Mireia ha dit...

Una manera molt maca de recuperar un recordi fer-ne un relat.

Nymnia ha dit...

Uix... jo tampoc sé si goosaria apropar-me molt allà. Però sí que és molt bon relat, i ben explicat. Si que té nostalgia però és bonic de veritat!

skorbuto ha dit...

D'altra manera, no pas a la rebotiga sinó al pati de l'àvia em ve el record d'una imatge similar.

I pel que fa al nus a la gola, poc que hi passo però se'm fa quan veig el darrer local on vaig tenir el meu despatx, on definitivament vaig enterrar un dels meus somnis abans no és fes malson.

Anònim ha dit...

m'agradat molt el teu relat i saps on m'ha dut?
A les escaletes voladores que hi havia pels carrerons de la botiga de la iaia.

Abril ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris!!