ELS CORBS HAN TORNAT

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Ja han passat un grapat d’anys, llavors, ella encara podia dur dues cues i ningú no la mirava amb desdeny, tot pensant: -mira aquella vella, on va així guarnida!. Tot i així, ja li quedava ben poc per poder dur amb dignitat aquells ornaments que recordaven el pati d’una escola de primària, i que, alhora, desvetllaven una personalitat que es resistia al canvi, i al pas inescrutable del temps, dels anys i de les hores.

Ara que ja ha plogut força, recorda com hi va arribar allà, al final del món. Era el darrer autobús de la temporada estival, i fins l’any següent no tornaria a fer aquella ruta entre les muntanyes, carregades de boira i d’ovelles grasses i molt llanudes. Això feia que el cor se li accelerés a cada revolt que feia aquella tartana, que saltironava pels estrets camins plens de forats. Quedava molta estona? on es dirigia?. No en tenia ni idea i una excitació incontrolable li recorria tot el cos, pujant amunt i avall, sense interrupció. A mida que anava avançant, els pobles es feien cada cops més petits. Glengarriff era la darrera parada abans de la destinació final, i era un puntet inapreciable al mapa, amb només, unes poques cases a banda i banda de la carretera. Però Bantry, al mapa, era encara més petit.

Va arribar-hi al capvespre, en recordava l’olor, una barreja de fish & chips, pizza, i l’olor del mar i la humitat. Estava tan cansada que va deixar la descoberta d’aquell indret estrany per l’endemà.

Fou aquell primer matí, ben aviat, quan mig endormiscada i encara molt descol·locada, trobant a faltar el regust amarg d’un cafè calentó i ben carregat, va fer la primera descoberta, els corbs. Mai havia vist uns corbs d’aquella mida, la plaça n’era plena a vessar, es va quedar bocabadada, com n’eren d’espavilats aquells ocellots negres. Va seure en un banc, tot inspirant l’aire fresc i maleint aquelles bèsties, que maldaven per tal d’aconseguir menjar de dins les papereres de la plaça, ben bé s'hi entaforaven, i quan semblava que hi havien quedat atrapades, sortien d’allà dins amb una bossa de plàstic, o un paper d’alumini amb restes de menjar. Suposo que és una d’aquelles imatges que et colpegen i que no s’obliden fàcilment, mentrestant just al davant, els cignes enganxats al fang esperaven que pugés la marea.

La tardor es va acabar i també l’hivern, i ella des de la finestra es mirava, com dia rere dia, aquells ocells, més matiners que el camió de les escombraries, s’aplegaven a la plaça, on hi feien el seu ritual. Una nit, a la taverna del "Corb Negre", un pescador li va explicar, que de tant en tant, els vilatans feien batudes per exterminar-ne aquella superpoblació, doncs en les seves ànsies de menjar, aquelles feres atacaven als vedells més petits i desvalguts i els menjaven els ulls.