Mao pensa en Mozart

"Cada vegada que algú em demana com és la ciutat de Yong Jing, responc sempre amb una amb una frase del meu amic Luo: és tan petita que si la cantina de l’ajuntament fa bou amb ceba, tota la ciutat en fa olor ”

Fa temps que no escric res en el bloc. D’una banda, perquè no disposo de temps, però sobretot perquè no disposo del temps necessari per a confeccionar el post que està en el meu cap. Sovint m’ho penso massa i m’ho miro tantes vegades que mai acaba esdevenint res. Tot queda en el meu cap, pendent. Però la meva darrera lectura és mereix si més no, una petita ressenya.

L’altre dia, una amiga va deixar-me la pel·lícula Balzac i la petita modista xinesa. Després de col·locar-ho tot damunt la tauleta per tenir-ho ben a l’abast i no haver-me d’aixecar per res, cap trucada inoportuna, ni res de semblant vaig començar amb la sessió cinematogràfica. Evidentment, tot i el ritual se’m va fer l’hora d’anar a l’escola i vaig haver de deixar-ho per a un altre moment.

Però no vaig poder resistir la temptació i la novel·la, “sortosament”, va caure a les meves mans aquella mateixa tarda. No era pas el primer cop que tenia el relat de Dai Sijie entre les mans. Anys enrere, i molt abans que sorgís el meu interès cap aquell país tan llunyà i misteriós, ja l’havia fullejat. Però va haver de ser la pel·lícula qui m’avoqués irremeiablement cap a aquesta lectura, de la que ja no me’n vaig poder separar i de la que tant he gaudit.

Mentre anava llegint les planes del llibre, que em transportaren a la Xina de Mao, una ànsia boja es va anar apoderant de mi. Necessitava sortir fora, a camp obert, carregar-me els pulmons d’aire i cridar ben fort: URSULE MIROUËT! URSULE MIROUËT!. Com en una mena d’homenatge per a tots els “enemics del poble”, per a tots aquells que no són lliures, i que necessiten enlairar-se i volar. Com no, la lectura em va dur a la recerca de l’Ursule Mirouët i vaig poder-la tafanejar-la en la seva llengua original (això del google books és fantàstic, tot i que de vegades només puguis mirar-ne algunes planes )

Al meu parer, és una lectura fàcil i agraïda. L’estil i la redacció són planers i el text està carregat de poesia i d’innocència però sense floritures. Les descripcions són brillants tant que fins i tot, es poden sentir les olors de les que parla l’autor i a més, té un toc d’humor difícil d’entendre en el context de la reeducació. D’altra banda, hi ha una pregunta que des d’aleshores em ronda pel cap. Com considerar aquesta lectura, com classificar-la? És literatura xinesa?, francesa?, o és un nou tipus de literatura sorgida d’aquesta època globalitzada en què ens ha tocat viure? No ho sé, però de ben segur que el debat seria prou fructífer.

Títol Original: Balzac et la petite tailleuse chinoise. Dai Sijie. Balzac i la petita modista xinesa. Català, trad. del francès per Marta Marfany. Ed. 62, El Balancí, Barcelona 2001. ISBN 84-29748121.

Text de contraportada

La Xina del president Mao, 1971. A dos joves de setze i disset anys, intel·lectuals considerats perillosos per al règim, els separen de les seves famílies i els envien a un poble perdut a les muntanyes – només tres joves de cada mil tornaran algun dia a la seva ciutat natal- per dur a terme el que , a la Xina del moment s’anomena reeducació. Allà coneixen el Quatreulls, que, en un bagul, hi amaga una pila de llibres de grans autors clàssics anglesos i francesos. Es tracta de llibres prohibits als quals els dos joves podran accedir i així evadir-se del món que els envolta.