II
Xip, xap,...
xip, xap.
Plou, tota la
nit que plou. És un d'aquells dies foscos, bruts, humits i pudents.
Tot fa una olor diferent, bàsicament olor d'humit, de fongs i de gos
moll. Però jo no gasto paraigua, vaig viure a Wales i això d'aquí
no és prou pluja per a mi. A més a més, avui duc uns cabells de
boja que espanten i una mica d'aigua és l'excusa perfecta per les
llengües de bruixa que somrient em miren i pensen:
I
després tant bon punt em giro em travessen de banda a banda, amb
una katana, el tall és net i perfecte. Que n'és de curiós tastar
el sentit de la perfecció just en l'instant mateix que m'esvaeixo,
ara que ja no puc apreciar allò que sempre m'ha fet sentir com un
gos llebrer rere la pastanaga.
(continuarà)
