Sé una ciutat, molt lluny d'aquí...

Any Màrius Torres

2010-03-09T09:46:00.023+01:00

Uns quants poemes d'en Màrius Torres musicats per Jordi Viladomat

http://fonsespecials.sbd.udl.cat/marius/obra/poesia.html
http://mariustorres.paeria.cat/ca
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/marius-torres
http://www.escriptors.com/autors/torresm

Mao pensa en Mozart

2009-11-20T10:23:00.021+01:00

"Cada vegada que algú em demana com és la ciutat de Yong Jing, responc sempre amb una amb una frase del meu amic Luo: és tan petita que si la cantina de l’ajuntament fa bou amb ceba, tota la ciutat en fa olor ”

Fa temps que no escric res en el bloc. D’una banda, perquè no disposo de temps, però sobretot perquè no disposo del temps necessari per a confeccionar el post que està en el meu cap. Sovint m’ho penso massa i m’ho miro tantes vegades que mai acaba esdevenint res. Tot queda en el meu cap, pendent. Però la meva darrera lectura és mereix si més no, una petita ressenya.

L’altre dia, una amiga va deixar-me la pel·lícula Balzac i la petita modista xinesa. Després de col·locar-ho tot damunt la tauleta per tenir-ho ben a l’abast i no haver-me d’aixecar per res, cap trucada inoportuna, ni res de semblant vaig començar amb la sessió cinematogràfica. Evidentment, tot i el ritual se’m va fer l’hora d’anar a l’escola i vaig haver de deixar-ho per a un altre moment.

Però no vaig poder resistir la temptació i la novel·la, “sortosament”, va caure a les meves mans aquella mateixa tarda. No era pas el primer cop que tenia el relat de Dai Sijie entre les mans. Anys enrere, i molt abans que sorgís el meu interès cap aquell país tan llunyà i misteriós, ja l’havia fullejat. Però va haver de ser la pel·lícula qui m’avoqués irremeiablement cap a aquesta lectura, de la que ja no me’n vaig poder separar i de la que tant he gaudit.

Mentre anava llegint les planes del llibre, que em transportaren a la Xina de Mao, una ànsia boja es va anar apoderant de mi. Necessitava sortir fora, a camp obert, carregar-me els pulmons d’aire i cridar ben fort: URSULE MIROUËT! URSULE MIROUËT!. Com en una mena d’homenatge per a tots els “enemics del poble”, per a tots aquells que no són lliures, i que necessiten enlairar-se i volar. Com no, la lectura em va dur a la recerca de l’Ursule Mirouët i vaig poder-la tafanejar-la en la seva llengua original (això del google books és fantàstic, tot i que de vegades només puguis mirar-ne algunes planes )

Al meu parer, és una lectura fàcil i agraïda. L’estil i la redacció són planers i el text està carregat de poesia i d’innocència però sense floritures. Les descripcions són brillants tant que fins i tot, es poden sentir les olors de les que parla l’autor i a més, té un toc d’humor difícil d’entendre en el context de la reeducació. D’altra banda, hi ha una pregunta que des d’aleshores em ronda pel cap. Com considerar aquesta lectura, com classificar-la? És literatura xinesa?, francesa?, o és un nou tipus de literatura sorgida d’aquesta època globalitzada en què ens ha tocat viure? No ho sé, però de ben segur que el debat seria prou fructífer.

Títol Original: Balzac et la petite tailleuse chinoise. Dai Sijie. Balzac i la petita modista xinesa. Català, trad. del francès per Marta Marfany. Ed. 62, El Balancí, Barcelona 2001. ISBN 84-29748121.

Text de contraportada

La Xina del president Mao, 1971. A dos joves de setze i disset anys, intel·lectuals considerats perillosos per al règim, els separen de les seves famílies i els envien a un poble perdut a les muntanyes – només tres joves de cada mil tornaran algun dia a la seva ciutat natal- per dur a terme el que , a la Xina del moment s’anomena reeducació. Allà coneixen el Quatreulls, que, en un bagul, hi amaga una pila de llibres de grans autors clàssics anglesos i francesos. Es tracta de llibres prohibits als quals els dos joves podran accedir i així evadir-se del món que els envolta.

Com sona un poema xinès?

2009-11-19T10:23:00.013+01:00

http://seunaciutatmoltllunydaqui.blogspot.com/2009/03/li-bai.html

Kasba Tadla

2009-08-05T12:11:00.011+02:00

Vacances

2009-07-31T14:25:00.001+02:00

Jo necessito [...] respirar un aire lliure, lleuger, juganer.

Friedrich Nietzsche (Röcken 1844 - Weimar 1900)
Ecce homo (1908)

El repòs

2009-05-25T09:26:00.005+02:00

En aquests dies envejo els ocells, i penso en la supèrbia dels humans.

Sant Jordi a Puigverd de Lleida

2009-04-28T09:38:00.018+02:00

El proppassat 25 d'abril, dissabte, es va celebrar la festivitat de Sant Jordi a Puigverd de Lleida. A banda de la primera edició del mercat medieval, i la representació de la llegenda, també va haver-hi actuacions per part dels nens i nenes, alguns de ben petits, de l'escola de música del poble. Tir amb arc, lluita d'espases, cavalls i cavallers, un falcó, fogueres, fum, timbals, música, balls medievals, i fins i tot una taverna molt rústica van amenitzar la jornada.

Tot això va fer les delícies dels més menuts, molts dels quals, de ben segur que recordaran força temps com van pujar dalt del cavall, amb el cavaller Sant Jordi, aquell que va matar el terrible drac que es volia cruspir la princesa. I nosaltres, els pares, també per molt de temps, recordarem, com a través dels ulls dels nostres fills vàrem retornar per uns instants a la infantesa.

A més, tot i que el pronòstic donava pluja, el dia va aguantar prou bé. Feia una setmana que al bar del poble se sentia allò de:

- A veure si s'equivoquen aquests de "El Temps"!

La festa va ser un èxit, o així ho vaig sentir jo, incapaç de copsar altra cosa que la màgia del moment, doncs, m'ho mirava amb els ulls d'una nena que encara té la capacitat de no saber distingir entre la realitat i la ficció, els somnis o la vetlla. Potser és per això, que no puc o no vull fer-ne cap crítica.

El que jo destacaria, però, d'aquesta celebració no rau tant en el seu èxit de públic, que ho va ser, com el seu caràcter participatiu. Tot el poble, d'una manera o d'una altra va participar en la festa, des dels més petits que esperaven amb ànsia veure a Sant Jordi i al drac, doncs a l'escola ja feia dies que els anaven preparant, fins als més grans. Vilatans de totes les edats, també avis i avies, lluint els seus vestits medievals, fins i tot els adolescents van participar, per cert, això és el que més va cridar-me l'atenció i ho considero un bon senyal, senyal d'una bona festa!. Així, doncs:

Enhorabona i fins l'any vinent!

bybalasch

2009-04-27T10:22:00.003+02:00

http://bybalasch.blogspot.com/
http://www.amicsmuseulleida.org/

Relats conjunts: Guerrers de terracota

2009-04-24T14:15:00.023+02:00

Guerrers de terracota de Xi'an 210 a.C.
Una altra proposta de RELATS CONJUNTS

És de nit i avui els estels són gairebé invisibles, tot ho envaeix la llum de la lluna que es reflexa en l’estany que hi ha al davant, sento la remor dels arbres en flor, que creixen en els jardins de palau. Aquests, escampen les seves fragàncies que es barregen en l’aire, les peònies i les orquídies també han florit i, tot plegat dona lloc a una flaire única, que només pertany a aquest lloc fosc.

Trobo a faltar el bullici i els colors de Xianyang, aquí tot el que m’envolta és negre. A trenc d’alba només els crespons negres onejant i al vespre els fanals, també negres que es van encenent i apagant a cada petjada del Sobirà Emperador. Recordo quan el dia despertava exuberant en colors i lluminositat, tonalitats daurades, taronges i grogues, que a mida que passaven les hores s’anaven transformant, per acabar al capvespre esdevenint rosat i lila, però d’això ja fa massa temps. En la llunyania, el so d’un llaüt, m’agrada, m’ajuda a defugir aquesta realitat que m’envolta, fugir d’aquest món, més de pressa.

Potser però, no és tant dolent, només un pobre malalt que ha embogit, recordo quan encara era el petit príncep Yi Zheng, com em va trobar, i com encara conservava quelcom de tendresa. Però, tan aviat, va haver de conèixer la maldat dels homes, la traïció, fins i tot de la seva pròpia mare, que no m’estranya que li arribes la follia. Com l’estimava aleshores i com en va estar de content quan va néixer el nostre primer fill, en Fusu, del que ara renega, potser perquè ell és l’únic sota el cel, que gosa contradir-lo. Com desitjava llavors ser l’escollida, compartir-hi la nit, vetllar-lo i mirar-lo, ara sempre escull la Meimei.

M’he d’amagar, els fanals s’encenen, l’emperador i el seu seguici, surten a fer el passeig vespertí, no em poden veure, el càstig pot ser terrible, ens està prohibit saber en quina estança passarà la nit. Però jo, només jo, sé on va ara, ell mateix m’ho va confessar, una nit d’embriaguesa. La vetlla abans de fer un viatge, l’emperador acompanyat del seu astròleg predilecte, del mag que li prepara les pocions i com no, de la seva ma dreta, en Li Si, visita l’antic ginkgo que viu vora palau. Demà marxarà i el seu fill estimat, en Hu Hai, també l’acompanya. Viatjaran a terres llunyanes, ara sota els dominis del gran Di.

Com desitjaria que mai tornes d’aquest viatge que es perdés o morís en el trajecte. Potser sí que és una gran gosadia i si ell ho sabes em faria matar o em condemnaria, el que és encara pitjor. Però, no tinc ja prou condemna?. Sóc una presonera dins un magnífic palau, però no puc demanar res més, en el fons només sóc una concubina que es marceix cada cop més de pressa. Vaig néixer ja morta doncs la meva vida li pertany. I encara així, en el meu desconsol visc d’un anhel, que tots aquells beuratges no funcionin, que en Xu Fu no torni mai de les illes dels immortals i que mai no aconsegueixi posseir el preuat elixir de la immortalitat, que tant l’obsessiona i l’ha fet embogir. Les obres del sumptuós mausoleu que s’ha fet construir al mont Li, encara no estan enllestides. La seva supèrbia no té límits, molts homes estan morint, fa massa temps que treballen sense descans. Diuen que s’hi ha fet un palau soterrani i també un exèrcit immens, com el que l’ha dut a la victòria, un exercit d’immortals, amb els seus carruatges ornats amb marqueteria d’or i plata i coberts amb baldaquins d’un bronze finíssim. Potser jo no hi sóc representada, potser el que vol és que faci el viatge més llarg amb ell. Però tan se val, sé on acabaré, dins aquella muntanya amb ell, en vida o ja morta, que més dona si el final és el mateix.

Quin futur m’espera? No vull passar a la immortalitat amb ell, repetir eternament aquesta vida amb Qin Shi Huangdi.

- Qin Shi Huang Di sóc aquí, feu la vostra voluntat.

老百姓 o Els cent vells cognoms

2009-03-31T10:44:00.016+02:00

Baijiaxing 百家姓 o Llibre dels noms
Llistat de cognoms compilats pels Song, i que a a partir del segle XIII esdevindrà una lectura obligatòria.

Una de les maneres d'apropar-se a una cultura diferent, és reflexionar sobre la seva llengua i això és fonamental quan del que es parla és de la cultura xinesa. No entraré en especulacions filosòfiques i lingüístiques, sobre la importància de la llengua i si és aquesta la que configura la nostra manera d'entendre i copsar el món. El que si és cert és que això s'evidencia en casos com el xinès, la manera de pensar i de sentir va totalment lligada a les peculiaritats de la seva llengua. Molt interessant el llibre de David Martínez Robles, L'escriptura xinesa. En aquest llibre, a banda d'una introducció a la cultura xinesa molt breu i entenedora, també dedica una apartat a la qüestió dels cognoms. Provaré de fer-ne cinc cèntims:

"En Xinès, el cognom precedeix el nom i gairebé tots els cognoms són monosíl·labs. Els noms, en canvi, sovint estan formats per dos caràcters, malgrat que també és molt freqüent trobar-ne d'un de sol, especialment a la Xina Continental.
El nombre de cognoms xinesos és molt limitat, la manera més usual d'anomenar "el poble" en xinès és amb l'expressió laobaixing 老百姓, literalment, els "cent vells cognoms". De fet, un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos, els 200 cognoms més freqüents a la Xina representen el 96% de la població; això vol dir que més de 1000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms.
En canvi, el nombre de noms és extraordinari, gairebé infinit."

Extracte del llibre “L’escriptura xinesa” de David Martínez Robles de l’editorial UOC (2005).

Sembla que la raó de tot plegat, és que ja en l'època dels Zhou, els únics posseïdors de cognom eren els nobles, els nobles eren els Cent Cognoms o les Cent Famílies, a diferència dels camperols que no en tenien cognom. (D'això darrer encara em falta informació, però ho documentaré tan aviat em sigui possible)

La fira

2009-03-31T10:31:00.004+02:00

Fira de Sant Josep, Mollerussa; intenció, veure tractors. Missió impossible, donada la proximitat de les "firetes", dels globus i de la música.
Però quelcom va cridar-me l'atenció, la càmera de fotos que romania penjada a l'expositor d'una roulotte de firaires on hi feien xurros. Les coses canvien, i el temps passa, molt de pressa, massa, però hi ha coses que, malgrat tot romanen.
Segle XXI?, revolució tecnològica?
I allà, penjant, aquell curiós artefacte que semblava aliè al pas del temps o tret d'un Museu de la joguina, la mateixa càmera de plàstic taronja amb la que jugava, fa un bon grapat d'anys, quan la iaia ens duia a la fira. Em va agradar, doncs el cert, és que "No vull oblidar, res". I això, sovint se'm fa difícil.
De vegades, però, sento olors que em traslladen en l'espai i el temps, suposo que s'activa alguna cosa, en algun lloc del meu cervell, que em produeix una sensació de calma, de normalitat, de no passa res. Molts dels meus records són olfactius i he de reconèixer que aquests moments em produeixen un plaer indescriptible. Un plaer semblant al que vaig sentir aquell dissabte. Llàstima que l'olor no fos la mateixa, llavors el viatge ja hauria estat "total". Xurros, patates fregides, núvols de sucre, però aquest cop també barrejat amb l'olor dels kebabs calents (que per cert, també m'agraden i em recorden aquell viatge que vaig fer al Marroc profund).

李白 - Li Bai

2009-03-23T09:57:00.016+01:00

Un poema preciós de 李白 Li Bai (701-762, Dinastia Tang)
i d'en Carner, és clar!

La festitxola
La lluna, jo i la meva ombra
som dins el verger tot en flor.
I fem a mon vi companyia
tots tres: la lluna, l’ombra i jo.

Doncs jo que canto i que ballo
i sé tot joiós de sentir
que ni la lluna ni l’ombra
no poden tastar del meu vi.

Amb l’ombra ballo que ballo
amb quina adiença més gran.
Quan canto, muda, la lluna
fa tot de saluts al meu cant.

I no ens glaça les rialles
la pena de cap comiat;
la lluna ve fins a casa
i encara duc l’ombra al costat.

Josep Carner, La Lluna i la llanterna, Sabadel, 1935.

Altres traduccions

EL PELELE

2009-03-18T21:08:00.005+01:00

EL PELELE Goya 1791-1792

PELELES I RANITES A 20 DUROS!

Encara avui, és allà, al bell mig de l’eix comercial, en un dels carrers més transitats. Allà, resistint al pas del temps, a la crescuda immobiliària, al creixement desmesurat de la ciutat, i ara resistint a la crisi a la que irremissiblement ens veiem abocats, fruit del descontrol, de l’optimisme desmesurat i sobretot la manca de seny, o com diria algun racionalista degut a la pèrdua col·lectiva del “sentit comú”.

Però és allà resistint a totes aquestes inclemències. Es va tancar per no poder atendre i perquè aleshores, ja representava una manera de perdre diners i no de guanyar-los i per molt que estimis el negoci, un negoci bàsicament serveix per guanyar quartos i no pas per perdre’ls, o si més no és això el que va adduir la meva avia el dia que va tancar la botiga. La que durant més de cinquanta anys va estar vestint la ciutat i els pobles de les rodalies que baixaven a la ciutat secreta, lluint les seves millors gales, el dissabte, per tal de comprar les millors “prendes”.

Ara, quan passo pel davant, dotze anys després, encara se’m fa un nus a la gola i , fins i tot unes quantes llàgrimes furtives em pugen als ulls encara que és tancada, deixada i amb els mateixos cartells enganxats a l’aparador. Però tot i així, me n’alegro que encara sigui allà, tot i que mai més podré anar a berenar panadons d’espinacs a ca la iaia, on un grapat de dones xafarderes s’hi aplegaven cada tarda, agitant les seves llengües viperines, no hi ha millor lloc on desplegar totes aquestes habilitats, que en la rebotiga de com a molt, cinc metres, d’una ciutat provinciana.

- Calleu, calleu totes! Que ve una clienta! Cridava la iaia des de la botiga

- Si senyora Pepeta! Responia un cor de dones de totes les edats

- Oi quin nen més castís i més maco! Es sentia que deia la iaia mentre la resta espiaven per la petita escletxa de la porta que quedava entreoberta

- Mira que en són aquestes botigueres! Es sentia cridar a la Doreta

- Oi tant! Mira que n’és de lleig! I tot el galliner esclafia en una riota col·lectiva

Quan la iaia tornava les renyava a totes, tot i que mai va servir de res i ben aviat ella també s’hi afegia.

- Ara totes a callar que venen les majordomes del bisbe a comprar els tiquets per a la romeria de Montserrat.

- I les germanes bou? Que han agafat aquest any una cel·la?

- Ui no pas! La petita està molt desmillorada!

- No m’estranya, tot el dia ruminant. Responia la meva cosina.

- Ja, Ja, Ja. Reien totes les lloques una altra vegada.

Al capvespre allà ja no s’hi cabia, això si tot dones, els homes no gosaven ni entrar-hi en aquell cau de males bruixes, doncs prou sabien que només calia girar-se i ajustar la porta per a que els clavessin un punxó per l’espatlla.

Una altra proposta de Relats Conjunts

El cuarto de Ermengol

2009-03-18T10:32:00.004+01:00

Ermengol- Publicat al Diari Segre el 13 de març de 2009

Molt lluny

2009-03-04T09:49:00.002+01:00

Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Màrius Torres
Musicat per Jordi Viladomat

ELS CORBS HAN TORNAT

2009-02-24T20:39:00.000+01:00

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Ja han passat un grapat d’anys, llavors, ella encara podia dur dues cues i ningú no la mirava amb desdeny, tot pensant: -mira aquella vella, on va així guarnida!. Tot i així, ja li quedava ben poc per poder dur amb dignitat aquells ornaments que recordaven el pati d’una escola de primària, i que, alhora, desvetllaven una personalitat que es resistia al canvi, i al pas inescrutable del temps, dels anys i de les hores.

Ara que ja ha plogut força, recorda com hi va arribar allà, al final del món. Era el darrer autobús de la temporada estival, i fins l’any següent no tornaria a fer aquella ruta entre les muntanyes, carregades de boira i d’ovelles grasses i molt llanudes. Això feia que el cor se li accelerés a cada revolt que feia aquella tartana, que saltironava pels estrets camins plens de forats. Quedava molta estona? on es dirigia?. No en tenia ni idea i una excitació incontrolable li recorria tot el cos, pujant amunt i avall, sense interrupció. A mida que anava avançant, els pobles es feien cada cops més petits. Glengarriff era la darrera parada abans de la destinació final, i era un puntet inapreciable al mapa, amb només, unes poques cases a banda i banda de la carretera. Però Bantry, al mapa, era encara més petit.

Va arribar-hi al capvespre, en recordava l’olor, una barreja de fish & chips, pizza, i l’olor del mar i la humitat. Estava tan cansada que va deixar la descoberta d’aquell indret estrany per l’endemà.

Fou aquell primer matí, ben aviat, quan mig endormiscada i encara molt descol·locada, trobant a faltar el regust amarg d’un cafè calentó i ben carregat, va fer la primera descoberta, els corbs. Mai havia vist uns corbs d’aquella mida, la plaça n’era plena a vessar, es va quedar bocabadada, com n’eren d’espavilats aquells ocellots negres. Va seure en un banc, tot inspirant l’aire fresc i maleint aquelles bèsties, que maldaven per tal d’aconseguir menjar de dins les papereres de la plaça, ben bé s'hi entaforaven, i quan semblava que hi havien quedat atrapades, sortien d’allà dins amb una bossa de plàstic, o un paper d’alumini amb restes de menjar. Suposo que és una d’aquelles imatges que et colpegen i que no s’obliden fàcilment, mentrestant just al davant, els cignes enganxats al fang esperaven que pugés la marea.

La tardor es va acabar i també l’hivern, i ella des de la finestra es mirava, com dia rere dia, aquells ocells, més matiners que el camió de les escombraries, s’aplegaven a la plaça, on hi feien el seu ritual. Una nit, a la taverna del "Corb Negre", un pescador li va explicar, que de tant en tant, els vilatans feien batudes per exterminar-ne aquella superpoblació, doncs en les seves ànsies de menjar, aquelles feres atacaven als vedells més petits i desvalguts i els menjaven els ulls.